15M, Gasol i els coloms de Plaça Catalunya

No, no faig tard. És ara que s'hauria d'haver paït, que se n'ha de parlar. Dia 15 de maig era un somni, avui, és una realitat. Una realitat en volums i per capítols. Sol i Catalunya, tot i Wembley, han estat escenaris d'aquesta primavera. Sol, Catalunya, la Plaça Major de Vic, la Plaça Espanya de Palma i tota la resta d'espais d'arreu de l'Estat i de l'estranger que han potenciat un moviment pacífic a l'abast de tota la societat que demostra que la situació democràctica actual necessita un canvi.

Hem pogut llegir, sentir i veure reaccions de tot tipus entorn al 15 M però fins ara no havíem tengut l'oportunitat de conèixer l'opinió de cap personalitat del món de l'esport. Artistes de totes les arts s'havien fet presents dins aquesta revolució que, sense precedents ni comporacions, ha de ser l'inici d'alguna cosa important i no, com diuen els ignorants i els incrèduls, la il·lusió de quatre gats.

Ja tard i una mica de passada, un dels nostres representants més internacionals ha posat veu, per fi, a un sector que encara no havia obert boca. Pau Gasol, blaugrana exiliat a l'NBA i juntament amb Rafel Nadal, amfitrió a nivell mundial del millor esport del nostre territori catalanolingüístic, s'ha manifestat a favor d'aquest moviment. No indignat però si donant suport als qui ho estan ha provocat atacs de cor als tertulians d'Intereconomia i orgull a la resta de mitjans decents que tot i no haver fet la cobertura més real d'aquesta petició de democràcia ni haver estat, potser, a l'alçada dels esdeveniments no són responsables que la política d'aquest país sigui tan decebedora.

Quan faig referència a mitjans de comunicació decents no incloc canals privats dedicats exclusivament al circ de la televisió que deixen de banda qualsevol noció vinculada al món del periodisme professional.

Resolt aquest obstacle i tornant al tema neuràlgic del text, cal remarcar que les xarxes socials i les noves tecnologies han permès, a més d'internacionalitzar-lo, apropar el moviment a tothom. De cos present o a través del Twitter, podies trobar-te al lloc dels fets tot i que la pell de gallina només la sents quan hi ets i en formes part.

Sense perdre força, les manifestacions necessiten un canvi de rumb, que el ritme no minvi però que la presència a les places desapareixi. Estic totalment en contra d'una neteja per part del poder, però ara és quan s'ha de tornar a demostrar l'efectivitat i la maduresa d'aquestes revoltes. Els coloms tornen poc a poc a ocupar Plaça Catalunya com si fos una metàfora d'una pel·lícula de Woody Allen. D'aquí uns anys, segur que veurem a les grans pantalles la història del 15M i llavors o ja tendrem una democràcia real o continuarem de manera pacífica lluitant per tenir-la.

22-M

Aquesta vegada vos explicaré un conte:

“Na Maria i en Jaume tenien moltes ganes d'anar al zoo. Feia setmanes que demanaven als pares que els hi portassin però entre una cosa i l'altra encara no hi havien pogut anar. Aquest cap de setmana, el pare, amb poques ganes d'anar a perdre un diumenge assolellat envoltat d'animals, va decidir acompanyar na Maria i en Jaume al zoo de Felanitx. Un lloc nou, descobert o per descobrir?

Els dos nins, il·lusionats, entraren per la porta de la mà de son pare, més expectatiu. Segurament esperaven trobar-hi lleons, tigres, guepards i altres animals ferotges però d'aquests no en varen veure cap. En aquest zoo ningú no cridava massa fort i la gent s'hi passejava tranquil·la. En Jaume i na Maria corrien pels camins que separaven les gàbies i que conduïen els visitants pels racons d'aquell espai natural. Els primers animals que varen trobar varen ser els hipopòtams. Situats a la gàbia més grossa de la dreta reposaven tranquils. Immensos en la seva còrpora blavosa rebien tots aquells visitants que s'hi acostaven. Semblaven indefensos però de prop et miraven fixament i amb desconfiança. Anaven bruts i estaven envoltats de fang i excrements. Còmodes, esperaven confiats que amb el seu pes ni un elefant no els podria fer fora del seu lloc privilegiat.

Just a l'altra part del camí, a l'esquerra, gairebé al centre , en Jaume va observar els elefants. El líder de la manada dirigia la ruta seguit per tota una colla d'elefantets més petits. Al costat, un grup molt nombrós d'infants observava amb admiració aquests animals que no els responien amb cap tipus de gest. Avorrits, potser també cansats, esperaven el començament d'un nou dia millor i ensumaven amb la llarga trompa roses vermelles que penjaven d'un arbre vell situat just al costat de la tanca.

A l'altra costat de zoo, a la dreta del caminet que els guiava, na Maria va localitzar una gàbia mig buida. Estava plena de plantes i ja havien començat a créixer algunes flors que la tenyien de colors nous i vius. Cada vegada amb els ulls més oberts, els dos nins i el pare cercaven intrigats i no hi veien cap animal. Potser el recinte estava buit, semblava que abans hi devia haver alguna espècia robusta i perillosa. Quan ja estaven a punt de marxar a visitar un altre racó del zoo, de davall un tronc marró varen percebre un moviment discret. Era un camaleó. Un camaleó que anava camuflant-se per la gàbia. Canviava de color i s'adaptava a la tonalitat del lloc on es trobava. Llavors ja era verd i groc i caminava valent per sobre una tija. Pujava cap amunt però quan intentava col·locar-se a una fulla queia i tornava a clarejar, cada vegada més marró, d'un color terrós i tornava a desaparèixer.

A la mateixa banda dreta del camí, una tanca més petita va cridar l'atenció al pare que s'hi apropà seguit pels dos infants que ja havien perdut de vista el camaleó. En Jaume es mostrà sorprès, quin era aquell animal desconegut? Na Maria, una mica més gran, va explicar al seu germà que aquella bèstia petita i poc agraciada era una hiena, un animal que s'alimentava de les restes dels altres animals. En Jaume, amb cara d'estorat, confessava que coneixia l'existència d'aquella espècia però estava convençut que al zoo de Felanitx no n'hi hauria.

El pare, que havia perdut el fil de la conversa dels fills havia tornat a la banda esquerra. Li feia ganes descobrir que hi hauria en aquesta part del camí. Dins una gàbia discreta hi trobà un grup de camells. Sempre perseverants, aguantant la seva planta no gaire atractiva. Animals de llarga durada, poc definits però quasi sempre present a tots els zoos. Amb la capacitat d'acumular més que ningú sorprengueren en Jaume i na Maria que varen cridar el seu pare perquè els acompanyàs a visitar l'últim racó del zoo felanitxer. Al fons, a l'esquerra del camí, una zebra bella i amb 4 ratlles molt marcades passejava prop del límit. De sobte, unes quantes zebres més joves varen apropar-se a la seva companya i s'acostaren als visitants. En Jaume i na Maria somreien contents al seu pare. Ara si que els hi agradava aquell zoo. Però les zebres a poc a poc van tornar a retirar-se cap al seu racó verd, potser una mica innocents i estranyes de sentir-se protagonistes. El sol ja es començava a pondre i el pare va decidir que era hora de tornar a casa. Abans però, va prometre als fills que un diumenge de Maig hi tornarien. A més, en Jaume, na Maria i el seu pare varen explicar a tots els seus amics que tot i que en aquell zoo no hi havia feres salvatges ni espècies peculiars, valia la pena anar a visitar-lo.”

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 

 

Joan Maragall

 

I dia de la poesia catalana

 

Potser n'hauria pogut escriure d'altres, però aquest el me llegia ma mare de petita

Un canvi d'era?

Estan passant massa coses per seguir com si no passàs res. Aquí, tot és més petit, crisi i eleccions, però a la resta del món, les coses es mouen i es mouen amb tanta força com en altres moments històrics que han marcat un canvi d’era. Josep Piqué, periodista de La Vanguardia,  compara les conseqüències geoestratègiques de la situació en alguns països àrabs amb  la caiguda del mur de Berlín. I es mostra decebut davant la falta de reaccions d’Europa i D’EUA. El silenci còmplice de l’administració Obama provoca dubtes a nivell mundial. Estats Units ha mantingut una relació de fidelitat amb aquests països durant dècades i la situació els senyala també a ells. La imatge jove i nova d’Obama perdona els antecedents i d’alguna manera els salva d’una implicació més directe amb Egipte. Els termes jove i nou també poden aplicar-se a les revoltes que omplen aquestes setmanes els carrers de ciutats com El Cairo o Bahrain. S’ha d’entendre que la relació entre revolta i democràcia és relativament recent. A més, la introducció de les noves tecnologies i la implicació en aquesta situació donen un caràcter més nou a aquestes revoltes. Que el Twitter sigui el lloc on informar-se amb més rapidesa obre un nou univers segurament més eficaç i sobretot més plural.  Per tant, en aquests moments de canvis mundials i de reformes polítiques i constitucionals que han originat totes aquestes revoltes s’ha de ser conscient del que això suposa. Egipte demana una democràcia real i el canvi és irreversible. La violència taca de sang aquestes manifestacions i els  dóna un sentit de catàstrofe inevitable. Egipte viu una transició complicada que no serà tranquil·la ja que articula una sèrie d’interessos personals, econòmics i geopolítics que no desapareixen amb un dictador.  Mubarak n'ha estat protagonista però no és l’únic responsable. Sembla, com diu Piqué, que Europa no se n’adona. Aquests països que estan tan a prop i tan enfora al mateix temps enfronten el final d’una era amb falta d’una decisió política i d'acció per part de les potències mundials. Tot i això, no oblidem que Espanya és també nova en termes de democràcia, de la dictadura de Franco a la presidència de Zapatero només han passat 35 anys.

De somnis, de paraules i d'altres coses belles

A mi sempre m'ha fet il·lusió ser artista. Que, d'aquí molts anys, la gent recordi que vaig existir. Ja sé que també en recorden d'altres i molts són oblidats. Però, és més o menys com un desig. I els desitjos no es poden mesurar. Els desitjos segurament són somnis d'aquells que saben somniar desperts.

A mi també m'agrada somniar desperta. A mi i a tots, supòs. És sa. Tan sa com anar a caminar o menjar fruita. Amb unes coses mantens en forma el cos i amb les altres l'esperit. No és que sigui molt "fan" de parlar d'esperits i ànimes; però, les coses se les ha d'anomenar de qualque manera i,en aquest cas, no n'he trobat cap de més oportuna.

Una vegada vaig llegir que les coses més boniques són les que no han passat. Supòs que ser artista es troba dins aquest grup. La resta, en canvi, és més bell si ocorre.

Potser, la màxima bellesa d'aquesta frase no és el sentit sinó les paraules. A vegades passa, les paraules confonen. Les paraules sentides, per exemple. No fa falta dir t'estim per saber que estimes. Hi ha maneres més belles per fer-ho saber. Tan belles com paraules existeixen. Parlant de sentiments, les paraules són només una via per transmetre'n. La mirada, el somriure o el silenci sovint parlen d'una forma més sincera. Quan hi ha sentiments, sense dir res ho dius tot. I entendre't en silenci, és més bell que qualsevol paraula, que qualsevol cosa i això que, per a mi, les paraules són essencials en qualsevol aspecte. En l'amor, però, les paraules tenen tan poc sentit com en l'odi. No sempre però, a vegades, la necessitat de sentir, d'escoltar, supera l'eficàcia de qualsevol silenci. Per molt màgic i molt sincer que pugui arribar a ser.

Parlar és fàcil, callar no tant. És un do, diria jo, que tots pensam que tenim, i en canvi pocs el posseeixen. És més agradable que qualsevol cosa que t'escoltin, i que ho facin amb atenció. Trobes poques persones, que a més de l'orella i posin els cinc sentits. I és que els sentits, són mals d'usar. Tots a l'hora és quasi impossible. Segurament quan estimes, quan estimes molt, és l'únic moment en què els uses tots cinc. Hauríem d'aprofitar-los més, els sentits; i el sentit comú també. I el sisè, que algú va inventar-se que tenim les dones, també. M'agrada ser dona, només d'imaginar-me que tenim més poder. Tenim més de tot, les dones, i d'alguna cosa ha de servir. A mi, però, no m'ha servit per ser artista, sort que als somnis sí.

Acostumar-se (Novembre 2010)

Estrenar és una paraula que sempre fa il·lusió d'utilitzar. Dóna sentit a primeres vegades, a descobrir, a evolucionar i potser també a començar de zero.

Estrenar significa futur, emprendre un repte, un projecte, alguna cosa nova. Estrenar un vestit em fa sentir millor i estrenar un pis m'ha fet sentir més madura. Segurament madura per primera vegada. M'ha tornat a sorprendre la capacitat que tenim, els humans, d'adaptar-nos a qualsevol situació.

Quatre parets gelades, que no havia habitat mai, ara són casa meva. Un lloc nou que, en pocs dies, sembla que ja hi hagi passat mesos.

Tot és qüestió d'acostumar-s'hi. Hi ha coses, però, que costen més. Viure lluny del mar, per exemple, em continua resultant difícil. A vegades, imagín llocs on seria capaç d'estar i altres on no podria arribar a viure. Per feina, segurament, no renunciaria a cap. Tot i que el mar, condicionaria qualsevol destí.

M'agrada viatjar, conèixer llocs nous i potser també és qüestió de costums. El darrer lloc que he visitat ha estat Bilbao amb mon pare. Ell viatjava amb el seu i jo ara ho faig amb ell. La mateixa excusa, el futbol. Començar per Bilbao era obligat. La darrera oportunitat per viure un partit a San Mamés. La catedral és un altre món. Tota aquella gent, vestida per l'ocasió, animant en tot moment, tenien tanta força sobre el marcador com els propis jugadors. Els aficionats de l'Athlètic van donar-me una lliçó de moralitat que segurament m'ha fet canviar, en certs aspectes, la manera d'entendre el futbol. Aquell mateix dia, jo estava enfadada perquè el Barça, una hora abans, no havia guanyat. Ells, en canvi, perdien i no s'enfonsaven. Si el Bilbao guanya algun títol, San Mamés caurà. És necessari un estadi nou, tot i que potser es perdrà la màgia del camp anglès que s'ha convertit en un dels més emblemàtics d'Europa.

L'estrena segur que serà espectacular, després ens hi haurem d'acostumar. Com jo al meu pis de Vic. Un altre tipus de catedral, que també presencia bon futbol, tots els partits del Barça.

"Renovar-se o morir"

Tenc dues companyes de pis molt indignades. A una li han pujat el preu de l'autobús que agafa cada divendres per tornar a casa i a l'altra, ja no la deixen fumar a cap bar. Elles són només, dues víctimes del pla que Quim Monzó ha descrit, a la seva columna de La Vanguardia, com“Renovar-se o morir”. La idea no és dolenta tot i que la pràctica no s'acaba d'ajustar a la societat. Però és evident que la crisi la patim tots i per tant, per qualque via han d'arribar les conseqüències. Per altra banda, la nova llei del tabac forma part d'un pla diferent, segurament més adequat a la idea de Monzó. Un ambient sense fum que obre debats de crispació però també de bones sensacions. Una llei que, en definitiva, no ha deixat indiferent ningú. I aquest fet hauria de ser l'essència de totes les coses i, cosa que per ara, només aconsegueixen els de Telecinco i, amb aquesta llei, na Pajín. Amb cap intenció de comparar una cosa amb l'altra ja que seria ofensiu per a la ministra i del tot surrealista per part meva.

La indignació femenina, però, va més enllà d'accions del Govern i increments de preus i sol anar, quasi sempre, lligada als homes. Inevitablement, entre altres coses també importants, els homes, resulten l'element significant de totes les conversacions. Ja sigui per desgràcies o per alegries, l'home hi té alguna cosa a veure i, en el cas que no en sigui el causant, com que no ho ha comprès així com volíem, en passa a tenir part de culpa. Tots s'excusen amb la complexitat de les dones i la dificultat de comprendre'ns, i a nosaltres aquest fet, tot i negar-ho, ens encanta. La sensació de sentir-nos complexes i difícils és del tot gratificant. Això no vol dir, però, que no ens continuï indignant la seva falta de tacte i de comprensió. Segurament una actitud contradictòria per part nostra ja que exigim una reacció que no encaixa amb la paraula “simples” que, només de tant en tant, els atribuïm.

La darrera cosa que m'ha indignat però, en aquest cas, no té a veure amb un sol home. La compra de Cuatro per part de Telecinco i l'ampliació del monopoli m'espanta. I allò que resulta més indignant és l'eliminació del canal de notícies CNN+. És terrible veure com deixen sense feina bons periodistes.

Després de tanta indignació va bé recordar l'essència de l'article de Quim Monzó. “Renovar-se o morir” hauria de ser una obligació més que una tendència. Renovar i saber mantenir les coses que no necessiten ser canviades. Les companyes de pis, per exemple, que tot i la indignació, és ideal viure amb elles.