Acostumar-se (Novembre 2010)

Estrenar és una paraula que sempre fa il·lusió d'utilitzar. Dóna sentit a primeres vegades, a descobrir, a evolucionar i potser també a començar de zero.

Estrenar significa futur, emprendre un repte, un projecte, alguna cosa nova. Estrenar un vestit em fa sentir millor i estrenar un pis m'ha fet sentir més madura. Segurament madura per primera vegada. M'ha tornat a sorprendre la capacitat que tenim, els humans, d'adaptar-nos a qualsevol situació.

Quatre parets gelades, que no havia habitat mai, ara són casa meva. Un lloc nou que, en pocs dies, sembla que ja hi hagi passat mesos.

Tot és qüestió d'acostumar-s'hi. Hi ha coses, però, que costen més. Viure lluny del mar, per exemple, em continua resultant difícil. A vegades, imagín llocs on seria capaç d'estar i altres on no podria arribar a viure. Per feina, segurament, no renunciaria a cap. Tot i que el mar, condicionaria qualsevol destí.

M'agrada viatjar, conèixer llocs nous i potser també és qüestió de costums. El darrer lloc que he visitat ha estat Bilbao amb mon pare. Ell viatjava amb el seu i jo ara ho faig amb ell. La mateixa excusa, el futbol. Començar per Bilbao era obligat. La darrera oportunitat per viure un partit a San Mamés. La catedral és un altre món. Tota aquella gent, vestida per l'ocasió, animant en tot moment, tenien tanta força sobre el marcador com els propis jugadors. Els aficionats de l'Athlètic van donar-me una lliçó de moralitat que segurament m'ha fet canviar, en certs aspectes, la manera d'entendre el futbol. Aquell mateix dia, jo estava enfadada perquè el Barça, una hora abans, no havia guanyat. Ells, en canvi, perdien i no s'enfonsaven. Si el Bilbao guanya algun títol, San Mamés caurà. És necessari un estadi nou, tot i que potser es perdrà la màgia del camp anglès que s'ha convertit en un dels més emblemàtics d'Europa.

L'estrena segur que serà espectacular, després ens hi haurem d'acostumar. Com jo al meu pis de Vic. Un altre tipus de catedral, que també presencia bon futbol, tots els partits del Barça.

"Renovar-se o morir"

Tenc dues companyes de pis molt indignades. A una li han pujat el preu de l'autobús que agafa cada divendres per tornar a casa i a l'altra, ja no la deixen fumar a cap bar. Elles són només, dues víctimes del pla que Quim Monzó ha descrit, a la seva columna de La Vanguardia, com“Renovar-se o morir”. La idea no és dolenta tot i que la pràctica no s'acaba d'ajustar a la societat. Però és evident que la crisi la patim tots i per tant, per qualque via han d'arribar les conseqüències. Per altra banda, la nova llei del tabac forma part d'un pla diferent, segurament més adequat a la idea de Monzó. Un ambient sense fum que obre debats de crispació però també de bones sensacions. Una llei que, en definitiva, no ha deixat indiferent ningú. I aquest fet hauria de ser l'essència de totes les coses i, cosa que per ara, només aconsegueixen els de Telecinco i, amb aquesta llei, na Pajín. Amb cap intenció de comparar una cosa amb l'altra ja que seria ofensiu per a la ministra i del tot surrealista per part meva.

La indignació femenina, però, va més enllà d'accions del Govern i increments de preus i sol anar, quasi sempre, lligada als homes. Inevitablement, entre altres coses també importants, els homes, resulten l'element significant de totes les conversacions. Ja sigui per desgràcies o per alegries, l'home hi té alguna cosa a veure i, en el cas que no en sigui el causant, com que no ho ha comprès així com volíem, en passa a tenir part de culpa. Tots s'excusen amb la complexitat de les dones i la dificultat de comprendre'ns, i a nosaltres aquest fet, tot i negar-ho, ens encanta. La sensació de sentir-nos complexes i difícils és del tot gratificant. Això no vol dir, però, que no ens continuï indignant la seva falta de tacte i de comprensió. Segurament una actitud contradictòria per part nostra ja que exigim una reacció que no encaixa amb la paraula “simples” que, només de tant en tant, els atribuïm.

La darrera cosa que m'ha indignat però, en aquest cas, no té a veure amb un sol home. La compra de Cuatro per part de Telecinco i l'ampliació del monopoli m'espanta. I allò que resulta més indignant és l'eliminació del canal de notícies CNN+. És terrible veure com deixen sense feina bons periodistes.

Després de tanta indignació va bé recordar l'essència de l'article de Quim Monzó. “Renovar-se o morir” hauria de ser una obligació més que una tendència. Renovar i saber mantenir les coses que no necessiten ser canviades. Les companyes de pis, per exemple, que tot i la indignació, és ideal viure amb elles.