Un canvi d'era?

Estan passant massa coses per seguir com si no passàs res. Aquí, tot és més petit, crisi i eleccions, però a la resta del món, les coses es mouen i es mouen amb tanta força com en altres moments històrics que han marcat un canvi d’era. Josep Piqué, periodista de La Vanguardia,  compara les conseqüències geoestratègiques de la situació en alguns països àrabs amb  la caiguda del mur de Berlín. I es mostra decebut davant la falta de reaccions d’Europa i D’EUA. El silenci còmplice de l’administració Obama provoca dubtes a nivell mundial. Estats Units ha mantingut una relació de fidelitat amb aquests països durant dècades i la situació els senyala també a ells. La imatge jove i nova d’Obama perdona els antecedents i d’alguna manera els salva d’una implicació més directe amb Egipte. Els termes jove i nou també poden aplicar-se a les revoltes que omplen aquestes setmanes els carrers de ciutats com El Cairo o Bahrain. S’ha d’entendre que la relació entre revolta i democràcia és relativament recent. A més, la introducció de les noves tecnologies i la implicació en aquesta situació donen un caràcter més nou a aquestes revoltes. Que el Twitter sigui el lloc on informar-se amb més rapidesa obre un nou univers segurament més eficaç i sobretot més plural.  Per tant, en aquests moments de canvis mundials i de reformes polítiques i constitucionals que han originat totes aquestes revoltes s’ha de ser conscient del que això suposa. Egipte demana una democràcia real i el canvi és irreversible. La violència taca de sang aquestes manifestacions i els  dóna un sentit de catàstrofe inevitable. Egipte viu una transició complicada que no serà tranquil·la ja que articula una sèrie d’interessos personals, econòmics i geopolítics que no desapareixen amb un dictador.  Mubarak n'ha estat protagonista però no és l’únic responsable. Sembla, com diu Piqué, que Europa no se n’adona. Aquests països que estan tan a prop i tan enfora al mateix temps enfronten el final d’una era amb falta d’una decisió política i d'acció per part de les potències mundials. Tot i això, no oblidem que Espanya és també nova en termes de democràcia, de la dictadura de Franco a la presidència de Zapatero només han passat 35 anys.

De somnis, de paraules i d'altres coses belles

A mi sempre m'ha fet il·lusió ser artista. Que, d'aquí molts anys, la gent recordi que vaig existir. Ja sé que també en recorden d'altres i molts són oblidats. Però, és més o menys com un desig. I els desitjos no es poden mesurar. Els desitjos segurament són somnis d'aquells que saben somniar desperts.

A mi també m'agrada somniar desperta. A mi i a tots, supòs. És sa. Tan sa com anar a caminar o menjar fruita. Amb unes coses mantens en forma el cos i amb les altres l'esperit. No és que sigui molt "fan" de parlar d'esperits i ànimes; però, les coses se les ha d'anomenar de qualque manera i,en aquest cas, no n'he trobat cap de més oportuna.

Una vegada vaig llegir que les coses més boniques són les que no han passat. Supòs que ser artista es troba dins aquest grup. La resta, en canvi, és més bell si ocorre.

Potser, la màxima bellesa d'aquesta frase no és el sentit sinó les paraules. A vegades passa, les paraules confonen. Les paraules sentides, per exemple. No fa falta dir t'estim per saber que estimes. Hi ha maneres més belles per fer-ho saber. Tan belles com paraules existeixen. Parlant de sentiments, les paraules són només una via per transmetre'n. La mirada, el somriure o el silenci sovint parlen d'una forma més sincera. Quan hi ha sentiments, sense dir res ho dius tot. I entendre't en silenci, és més bell que qualsevol paraula, que qualsevol cosa i això que, per a mi, les paraules són essencials en qualsevol aspecte. En l'amor, però, les paraules tenen tan poc sentit com en l'odi. No sempre però, a vegades, la necessitat de sentir, d'escoltar, supera l'eficàcia de qualsevol silenci. Per molt màgic i molt sincer que pugui arribar a ser.

Parlar és fàcil, callar no tant. És un do, diria jo, que tots pensam que tenim, i en canvi pocs el posseeixen. És més agradable que qualsevol cosa que t'escoltin, i que ho facin amb atenció. Trobes poques persones, que a més de l'orella i posin els cinc sentits. I és que els sentits, són mals d'usar. Tots a l'hora és quasi impossible. Segurament quan estimes, quan estimes molt, és l'únic moment en què els uses tots cinc. Hauríem d'aprofitar-los més, els sentits; i el sentit comú també. I el sisè, que algú va inventar-se que tenim les dones, també. M'agrada ser dona, només d'imaginar-me que tenim més poder. Tenim més de tot, les dones, i d'alguna cosa ha de servir. A mi, però, no m'ha servit per ser artista, sort que als somnis sí.