22-M

Aquesta vegada vos explicaré un conte:

“Na Maria i en Jaume tenien moltes ganes d'anar al zoo. Feia setmanes que demanaven als pares que els hi portassin però entre una cosa i l'altra encara no hi havien pogut anar. Aquest cap de setmana, el pare, amb poques ganes d'anar a perdre un diumenge assolellat envoltat d'animals, va decidir acompanyar na Maria i en Jaume al zoo de Felanitx. Un lloc nou, descobert o per descobrir?

Els dos nins, il·lusionats, entraren per la porta de la mà de son pare, més expectatiu. Segurament esperaven trobar-hi lleons, tigres, guepards i altres animals ferotges però d'aquests no en varen veure cap. En aquest zoo ningú no cridava massa fort i la gent s'hi passejava tranquil·la. En Jaume i na Maria corrien pels camins que separaven les gàbies i que conduïen els visitants pels racons d'aquell espai natural. Els primers animals que varen trobar varen ser els hipopòtams. Situats a la gàbia més grossa de la dreta reposaven tranquils. Immensos en la seva còrpora blavosa rebien tots aquells visitants que s'hi acostaven. Semblaven indefensos però de prop et miraven fixament i amb desconfiança. Anaven bruts i estaven envoltats de fang i excrements. Còmodes, esperaven confiats que amb el seu pes ni un elefant no els podria fer fora del seu lloc privilegiat.

Just a l'altra part del camí, a l'esquerra, gairebé al centre , en Jaume va observar els elefants. El líder de la manada dirigia la ruta seguit per tota una colla d'elefantets més petits. Al costat, un grup molt nombrós d'infants observava amb admiració aquests animals que no els responien amb cap tipus de gest. Avorrits, potser també cansats, esperaven el començament d'un nou dia millor i ensumaven amb la llarga trompa roses vermelles que penjaven d'un arbre vell situat just al costat de la tanca.

A l'altra costat de zoo, a la dreta del caminet que els guiava, na Maria va localitzar una gàbia mig buida. Estava plena de plantes i ja havien començat a créixer algunes flors que la tenyien de colors nous i vius. Cada vegada amb els ulls més oberts, els dos nins i el pare cercaven intrigats i no hi veien cap animal. Potser el recinte estava buit, semblava que abans hi devia haver alguna espècia robusta i perillosa. Quan ja estaven a punt de marxar a visitar un altre racó del zoo, de davall un tronc marró varen percebre un moviment discret. Era un camaleó. Un camaleó que anava camuflant-se per la gàbia. Canviava de color i s'adaptava a la tonalitat del lloc on es trobava. Llavors ja era verd i groc i caminava valent per sobre una tija. Pujava cap amunt però quan intentava col·locar-se a una fulla queia i tornava a clarejar, cada vegada més marró, d'un color terrós i tornava a desaparèixer.

A la mateixa banda dreta del camí, una tanca més petita va cridar l'atenció al pare que s'hi apropà seguit pels dos infants que ja havien perdut de vista el camaleó. En Jaume es mostrà sorprès, quin era aquell animal desconegut? Na Maria, una mica més gran, va explicar al seu germà que aquella bèstia petita i poc agraciada era una hiena, un animal que s'alimentava de les restes dels altres animals. En Jaume, amb cara d'estorat, confessava que coneixia l'existència d'aquella espècia però estava convençut que al zoo de Felanitx no n'hi hauria.

El pare, que havia perdut el fil de la conversa dels fills havia tornat a la banda esquerra. Li feia ganes descobrir que hi hauria en aquesta part del camí. Dins una gàbia discreta hi trobà un grup de camells. Sempre perseverants, aguantant la seva planta no gaire atractiva. Animals de llarga durada, poc definits però quasi sempre present a tots els zoos. Amb la capacitat d'acumular més que ningú sorprengueren en Jaume i na Maria que varen cridar el seu pare perquè els acompanyàs a visitar l'últim racó del zoo felanitxer. Al fons, a l'esquerra del camí, una zebra bella i amb 4 ratlles molt marcades passejava prop del límit. De sobte, unes quantes zebres més joves varen apropar-se a la seva companya i s'acostaren als visitants. En Jaume i na Maria somreien contents al seu pare. Ara si que els hi agradava aquell zoo. Però les zebres a poc a poc van tornar a retirar-se cap al seu racó verd, potser una mica innocents i estranyes de sentir-se protagonistes. El sol ja es començava a pondre i el pare va decidir que era hora de tornar a casa. Abans però, va prometre als fills que un diumenge de Maig hi tornarien. A més, en Jaume, na Maria i el seu pare varen explicar a tots els seus amics que tot i que en aquell zoo no hi havia feres salvatges ni espècies peculiars, valia la pena anar a visitar-lo.”